Llenguatge audiovisual
ENQUADRAMENT
L’enquadrament és la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l’espectador veurà.
Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat.
L’angle d’enquadrament
És el punt i la direcció en què col·loquem la càmera respecte de l’objecte filmat (o fotografiat).
Segons l’alçada des de la qual enquadrem l’objecte o el personatge distingim diversos angles d’enquadrament:
és quan la càmera se situa a l’alçada dels ulls del personatge. Això no és així en totes les cultures audiovisuals, de vegades l’angle normal se situa a uns pocs pams del terra, com en el cinema japonès clàssic.
Angle normal o neutre
és aquell en què la càmera se situa per sobre de l’objecte. Generalment això provoca que el personatge es mostri empetitit o indefens. Però també pot servir per mostrar una perspectiva diferent i més àmplia d’un decorat que no podríem veure amb un angle normal.
Angle picat
és aquell en què la càmera se situa per sota de l’objecte. Això fa guanyar presència al personatge i pot buscar dos tipus d’efectes: realçar o magnificar el personatge mostrant-lo en tota la seva grandesa o bé fer-lo semblar maligne i amenaçador.
Angle contrapicat
és aquell en què la càmera se situa totalment perpendicular al terra i per tant ens dóna una perspectiva totalment aèria dels personatges.
Angle zenital
PLA
Segons si l’enquadrament és més obert o més tancat, diferenciem diversos tipus de pla, sobretot en referència a la figura humana.
tipus de plans
és aquell pla en què veiem la figura humana sencera i també l’escenari on es desenvolupa l’acció. Depenent de com sigui l’escenari, la figura humana apareixerà en proporció més gran o més petita.
Pla general
apareix la figura humana aproximadament des dels genolls.
Pla americà
apareix la figura humana aproximadament de cintura cap amunt.
Pla mig
Primer pla
Soy un párrafo. Haz clic aquí para agregar tu propio texto y edítame. Es muy sencillo.
només hi apareix el rostre humà. S’acostuma a utilitzar per captar al màxim les expressions facials. Possiblement és el pla més expressiu. En els discursos televisats, per exemple, s’utilitza en moments en què es vol donar una forta càrrega emocional al que està dient la persona que parla.
Pla de detall
Soy un párrafo. Haz clic aquí para agregar tu propio texto y edítame. Es muy sencillo.
Es fa servir per captar un detall de l’escena, o bé del personatge o bé de l’escenari. Un pla detall recurrent és, per exemple, un pla dels ulls d’un personatge. També s’utilitza barrejat amb la càmera subjectiva per explicar a l’espectador en quin detall es fixa un personatge.
PUNT DE VISTA
TIPUS DE PUNTS DE VISTA
La càmera fa d’ull de l’espectador; allò que l’espectador veu és allò que la càmera vol mostrar-li.
De forma similar al que passa en la literatura amb el narrador extern o el narrador intern, la càmera pot adoptar un punt de vista neutre extern o un punt de vista intern, explicant-nos els fets des del punt de vista d’un personatge.
1- Càmera objectiva
Quan la càmera adopta un punt de vista neutre, com el que adoptaria un espectador extern que simplement mira des de fora el que està passant
2- Càmera subjectiva
Quan la càmera adopta un punt de vista intern, imitant la mirada d’un personatge per col·locar l’espectador en el lloc d’aquest personatge.
Òbviament, la càmera subjectiva acostuma a tenir una càrrega emocional narrativa molt més forta.
MOVIMENTS DE LA CÀMERA
TIPUS DE MOVIMENT DE LA CÀMERA
1- Càmera fixa
La càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant.
En els primers anys del cinema la càmera fixa era molt habitual en totes les produccions.
2- Càmera NO fixa
Quan la càmera no està fixa, distingim tres tipus de moviment:
La panoràmica
és el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblicu. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.
El tràveling
moviment que desplaça la càmera d’un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.
El moviment lliure
s quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).
1- Tràveling lateral
quan la càmera va movent-se lateralment, normalment seguint -des del costat- el moviment d’un personatge.
2- Tràveling frontal
quan la càmera es mou cap endavant o enrere: o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s’hi o allunyant-se’n.
3- Tràveling circular
la càmera gira en cercle al voltant del personatge.
EL CAMP
1- Camp
Anomenem camp a tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat, és a dir tot allò que veiem en pantalla perquè la càmera ens ho vol mostrar.
2- Fora de camp
Tot allò que no veiem en l’enquadrament però que d’alguna manera o una altra forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem. Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per jugar a crear expectatives, interrogants… De vegades pot donar-se el joc que el director ens mostri en el camp allò que està fora de camp, per exemple a través d’un mirall. Una altra manera de jugar amb el fora de camp és quan l’objecte està en el camp, però o bé nosaltres o bé els personatges o bé tots dos, no el veiem (un símil d’aquest efecte seria quan en un espectacle infantil un personatge pregunta al públic si han vist “el dolent” i mentre aquest ve per darrere i el públic el veu però el personatge no).
EL MUNTATGE
Generalment, tant al cinema com a la televisió les escenes es construeixen combinant diferents plans. D’aquesta combinació de plans en diem muntatge.
1- Muntatge dialèctic
És aquell que pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. També se l’anomena muntatge ideològic, muntatge expressiu o muntatge d’atraccions.
2- Muntatge altern
Consisteix en dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran.
Les escenes de persecució en serien un exemple.
3- Muntatge paral•lel
dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se’ns van mostrant als espectadors per crear un estat d’ànim o una associació d’idees.
4- Pla de seqüència
És una excepció a aquesta norma del muntatge. Anomenem pla seqüencia a aquell pla que es manté durant tota una seqüència. És a dir, l’escena no està formada per una suma de diferents plans, sinó que un sol pla ininterromput segueix tota l’acció. És per això que el temps cinematogràfic coincideix amb el temps real, cosa que no passa amb la combinació de plans.
S’entén per continuïtat o raccord la relació entre un pla i el següent en el muntatge. Sovint els diferents plans que componen una escena han estat filmats en realitat en diferents moments i per tant cal vigilar que hi hagi coherència entre ells en elements (la llum, el vestuari, els detalls del decorat, la posició dels personatges…) per no trencar la il·lusió de continuïtat en l’espectador. Quan això no passa es parla d’error de raccord. Generalment l’espectador no se n’adona perquè està pendent de la trama, a menys que sigui molt greu.
5. Continuïtat o raccord
TIPUS DE MUNTATGE
LA IL·LUMINACIÓ
La llum és l’element imprescindible per al cinema i qualsevol expressió audiovisual. Sense llum no pot haver-hi cinema.
La il•luminació crea ombres, envelleix o rejoveneix i crea efectes psicològics en els personatges.
1. Direcció de la llum
TIPUS DE LLUM
Llum creuada
entre dos focus o reflectors sobre un personatge aconsegueix nitidesa en la figura perquè no es produeixen ombres.
Llum picada
és un recurs expressiu que s’aconsegueix col•locant el focus de llum a sobre de l’objecte i així podem donar a la persona l’aspecte de cansada, per exemple.
Llum contrapicada
des de baix, ressaltarà les ombres exageradament, com passa per exemple a les pel•lícules de terror.
Contrallum
el focus instal•lat de cara a la càmera, d’esquena al personatge que volem gravar- s’aconsegueix transferir un toc misteriós i una imatge poc definida.
Llum frontal
situada darrera la càmera, tendeix a aixafar o deixar plans l’objecte o persona filmats.
Llum lateral
emarca les siluetes i el contorn, donant més relleu al pla, en deixar una part de l’objecte a l’ombra.
2. Qualitat de la llum
La llum d’interior molt baixa transmet la impressió d’un ambient de pobresa o angoixa, una llum amb focus es pròpia d’un ambient carregat, mentre que la llum natural busca el realisme.
En exteriors, a migdia, amb un sol caient a plom no es pot gravar perquè els objectes no tenen cap matís i la llum tan forta els difumina, mentre que les hores preferides per gravar exteriors són la primera del matí o la darrera de la tarda (l’hora bruixa), i si el terra està mullat molt millor.